El corto Pixels

 


PIXELS by PATRICK JEAN.
Carregat per onemoreprod. – Vídeos web independents.


Series

Series que merecen ser vista:

Dexter: Su final de la cuarta temporada fue de lo mejor visto en series, simplemente genial. Esta (creo) última temporada esta terriblemente espectacular un hilo argumental muy enganchino, donde pienso que Dexter debe morir jeje

24H: Que decir de esta serie ya terminada ahora emetiéndose doblada en su última temporada, Jack deja su vida nueva para volver a batallar contra un ataque terrorista.

El mentalista: Otra obra de arte, ¿Quién es John el Rojo? Me encanta el personaje (en sus inicios era odioso! ) espero que esta tercera se sepa algo más o estire más la trama principal.

Los Tudor: Vuelve Henry ahora doblado, creo que el papel del rey de Inglaterra lo borda. Esto es una superproducción decente y vendible al resto del mundo, creo que deberíamos hablar con Antena3 y su Hispania…

Lie to me: Es otro mentalista más realista, los guionistas se han molestado en buscar el significado del lenguaje no verbal, la estoy viendo en inglés.

Pretty Little Liars: Que vuelva !! January. Totalmente en inglés. Muy adolescente pero gusta…

The walking dead: Visto único capítulo doblado, de momento es muy buena para tratar de un tema tan sobado como los zombis. Necesita tiempo 🙂


Rosell contra el Barça

Si hi ha un tret genuïnament català és l’autodestrucció sistemàtica. Sembla un contrasentit, ja que difícilment es pot destruir dues vegades allò que ha desaparegut a la primera, però no ho és. El secret rau en el fet que els catalans ens autodestruïm, sí, però mai no del tot. I és que en realitat no volem desaparèixer, l’únic que volem és fer-nos mal per haver-nos de guarir de nou i poder allargar indefinidament la nostra convalescència. Una mica en la línia d’aquella cançó de Raimon que deia: “Quan creus que ja s’acaba torna a començar”. I, és clar, la necessitat de reconstruir ponts, després d’una destrucció parcial, és una magnífica coartada per poder dir que la independència ara no toca, que no estem prou madurs i que cal pluja fina i autonomisme social. Així és com la llibertat deixa de ser una prioritat i es transforma en fantasia.

Una fantasia com ara “m’agradaria veure un ovni” o “m’agradaria viatjar a Júpiter”. I, mentrestant, els anys passen, uns pocs s’engreixen i el país s’aprima. Això explica que Xavi Hernández, en una entrevista al programa Hat Trick Barça, es preguntés com és possible que en el moment més meravellós dels darrers 111 anys s’hagi arribat a l’extrem a què s’ha arribat: “Aquest club no deixa de sorprendre. Després de guanyar vuit títols, de deu possibles, tot aquest rebombori”.

Doncs sí, ara que el club és al cim de la glòria, toca autodestrucció. D’aquesta manera, autonafrats de dalt a baix, podrem dir que cal començar de nou. I Sandro Rosell, com a instrument dels poders fàctics –per descomptat espanyolistes– de Catalunya, és un diàfan exemple d’aquesta patologia. En només cent dies –el rayo soy, a donde me llaman voy–, captiu d’un malaltís afany de revenja personal, ha produït la més gran fractura del barcelonisme de tota la seva història, ha posat el Barça cap per avall i ha iniciat un procés de descatalanització del club que passa, com s’ha vist, per desprestigiar-lo internacionalment. Tot s’hi val per destruir allò que va construir la persona que Rosell i els seus promotors més odien. En realitat, són capaços d’això i de molt més.

Queda clar, doncs, que el personatge que avui dirigeix el FC Barcelona és algú que no dubta a empastifar l’entitat més important de Catalunya per satisfer els seus interessos. Abans d’arribar a la presidència, no va tenir escrúpols de donar carnassa a la caverna mediàtica espanyola, tot fent safareig de les interioritats del Barça, i ara, finalment, hi ha abocat un cubell de porqueria davant els ulls de tothom. Que el Barça més desacomplexadament català de tota la història sigui considerat el millor club del món i hagi esdevingut una icona internacional resulta inadmissible per als promotors de Rosell. Aquests promotors són prou conscients de la força que avui dia té l’esport com a vitalitzador del sentiment de pertinença nacional i no poden suportar la simbiosi Barça-Catalunya. Per això frenen tant com poden les seleccions nacionals catalanes, perquè saben que, quan siguin oficials, l’independentisme esdevindrà imparable.

Tinc la convicció, tanmateix, que l’operació de Sandro Rosell i la seva junta serà una arma de doble tall que acabarà amb ells. Si el diari Marca, el diari favorit del senyor Rosell, s’ho hagués proposat, no ho hauria fet millor. Això fa que, com deia el programa Tot Gira, de Catalunya Ràdio, el passat 16 d’octubre, aquesta junta hagi demandat judicialment el president de l’etapa més brillant de tota la història del Barça mentre que el pitjor continua donant lliçons. És una paradoxa que només el cinisme pot fer possible. El mateix cinisme i també covardia que mostra Rosell votant en blanc a l’assemblea de compromissaris o justificant com una “errada de novell” la seva decisió de convertir la llengua espanyola en la llengua del Congrés de Penyes. Però és una fal•làcia, perquè no cal ser veterà en res per saber quin és el teu país i quina és la seva llengua. I la prova que la seva rectificació està feta a contracor és que continua justificant l’ús de l’espanyol basant-se en el “respecte”. El respecte que ha d’observar tot esclau davant la llengua del seu amo. Per això, en el Congrés de Penyes, va justificar el canvi de llengua dient que así nos entendemos todos. Just l’argument encunyat pel franquisme i abraçat avui per l’espanyolisme català, tant de dretes com d’esquerres.

Aquest és, doncs, Sandro Rosell, l’home que acusava la junta anterior de fer política catalana i que d’ençà que és al capdavant del FC Barcelona no ha parat de fer política espanyola. És l’home, en definitiva, que, declarant-se enemic dels ismes, i prohibint, per tant, la paraula barcelonisme, s’ha acabat prohibint a si mateix.

Link: Singular Digital


Zeniting


Crackovia


¿Que pasará cuando se acabe el amiguismo?

¿Qué pasará cuando las tornas cambien?

Tenga yo los bolsillos llenos sin dar palo al agua los demás ya pueden mirar y criticar.

Pienso, mientras estas dentro de un marco de seguridad ya sea economico, legislado o de amiguismos adoptamos posiciones bastantes radicalizadas, ¿pero que sucederá cuando este último se acaba?  Seguramente, el ego y la fe sobre uno mismo caerá y la radicalización por alabanzas no merecidas nos puede dejar en una esquina ante todos no muy favorable.

Esta situación difícil está dejando personajes ya totalmente escorado en su radicalismo y ahora ¿nos toca practicar el buenismo o el “vaciismo”? ¿Dentro o fuera?

Esto ya se verá, nos falta más conocimientos y si más cabe valores que no se entienden, se espera una gran caida de las lenguas ágiles que adulteran la realidad a su favor sobre los ignorantes no cualificados a favor de los que  hacen un buen uso de las palabras y nunca han perdido la estima, ojalá pasen la tempestad mojándose y nunca ahogándose al menos los que conozco, no merecen ni una sola gota de agua.


Quedan dos días.

Se termina la temporada.

Escribir me da un momento zen genial por eso intento hacerlo, da tiempo para pensar durante un leve momento que quiero hacer y como voy a ser a la vuelta.

El altruismo no es bueno cuando se deja ver a los demás, las personas buenas ayudan sin pedir nada cambio, pueden y afirmo que generan ignorancia de la situación quiero decir envidia, celos, incluso rabia y tengo la gran suerte de conocer los dos bandos opuestos totalmente.

Están los agotadores de los egoístas de mierda que su único fin es buscar su puto irracional e incomprensible interés,  hacen las mil y una para sacarles y exprimirlos pero ese dolor y rabia de estos seres inútiles y gandules, es saber que los gestos de los demás hacia ellos son realmente con cariño que existe el roce real y que no es el falso e hipócrita que se tienen entre la misma manada de ineptos. Por eso se busca el mal…

Un buen amigo me dijo, sin humildad al final de cada temporada te quedas sólo y peor aún es que lo sabes que eres tú y tú, termina con lo mismo el egoísmo. Triste.

Cuando se vuelve la gente cambia, pero estoy seguro que a peor. Creo que la mejor opción para situarnos todos en el camino es ser directos y no jugar a ser otros. Y así será,  nos vamos a salvar todos menos algunos y estos tocarán el suelo sin revote, en ese momento espero que los altruistas dejen de serlo por segundos o por minutos, bueno lo esperamos.