Archivo de la etiqueta: Rosell contra el Barça

Rosell contra el Barça

Si hi ha un tret genuïnament català és l’autodestrucció sistemàtica. Sembla un contrasentit, ja que difícilment es pot destruir dues vegades allò que ha desaparegut a la primera, però no ho és. El secret rau en el fet que els catalans ens autodestruïm, sí, però mai no del tot. I és que en realitat no volem desaparèixer, l’únic que volem és fer-nos mal per haver-nos de guarir de nou i poder allargar indefinidament la nostra convalescència. Una mica en la línia d’aquella cançó de Raimon que deia: “Quan creus que ja s’acaba torna a començar”. I, és clar, la necessitat de reconstruir ponts, després d’una destrucció parcial, és una magnífica coartada per poder dir que la independència ara no toca, que no estem prou madurs i que cal pluja fina i autonomisme social. Així és com la llibertat deixa de ser una prioritat i es transforma en fantasia.

Una fantasia com ara “m’agradaria veure un ovni” o “m’agradaria viatjar a Júpiter”. I, mentrestant, els anys passen, uns pocs s’engreixen i el país s’aprima. Això explica que Xavi Hernández, en una entrevista al programa Hat Trick Barça, es preguntés com és possible que en el moment més meravellós dels darrers 111 anys s’hagi arribat a l’extrem a què s’ha arribat: “Aquest club no deixa de sorprendre. Després de guanyar vuit títols, de deu possibles, tot aquest rebombori”.

Doncs sí, ara que el club és al cim de la glòria, toca autodestrucció. D’aquesta manera, autonafrats de dalt a baix, podrem dir que cal començar de nou. I Sandro Rosell, com a instrument dels poders fàctics –per descomptat espanyolistes– de Catalunya, és un diàfan exemple d’aquesta patologia. En només cent dies –el rayo soy, a donde me llaman voy–, captiu d’un malaltís afany de revenja personal, ha produït la més gran fractura del barcelonisme de tota la seva història, ha posat el Barça cap per avall i ha iniciat un procés de descatalanització del club que passa, com s’ha vist, per desprestigiar-lo internacionalment. Tot s’hi val per destruir allò que va construir la persona que Rosell i els seus promotors més odien. En realitat, són capaços d’això i de molt més.

Queda clar, doncs, que el personatge que avui dirigeix el FC Barcelona és algú que no dubta a empastifar l’entitat més important de Catalunya per satisfer els seus interessos. Abans d’arribar a la presidència, no va tenir escrúpols de donar carnassa a la caverna mediàtica espanyola, tot fent safareig de les interioritats del Barça, i ara, finalment, hi ha abocat un cubell de porqueria davant els ulls de tothom. Que el Barça més desacomplexadament català de tota la història sigui considerat el millor club del món i hagi esdevingut una icona internacional resulta inadmissible per als promotors de Rosell. Aquests promotors són prou conscients de la força que avui dia té l’esport com a vitalitzador del sentiment de pertinença nacional i no poden suportar la simbiosi Barça-Catalunya. Per això frenen tant com poden les seleccions nacionals catalanes, perquè saben que, quan siguin oficials, l’independentisme esdevindrà imparable.

Tinc la convicció, tanmateix, que l’operació de Sandro Rosell i la seva junta serà una arma de doble tall que acabarà amb ells. Si el diari Marca, el diari favorit del senyor Rosell, s’ho hagués proposat, no ho hauria fet millor. Això fa que, com deia el programa Tot Gira, de Catalunya Ràdio, el passat 16 d’octubre, aquesta junta hagi demandat judicialment el president de l’etapa més brillant de tota la història del Barça mentre que el pitjor continua donant lliçons. És una paradoxa que només el cinisme pot fer possible. El mateix cinisme i també covardia que mostra Rosell votant en blanc a l’assemblea de compromissaris o justificant com una “errada de novell” la seva decisió de convertir la llengua espanyola en la llengua del Congrés de Penyes. Però és una fal•làcia, perquè no cal ser veterà en res per saber quin és el teu país i quina és la seva llengua. I la prova que la seva rectificació està feta a contracor és que continua justificant l’ús de l’espanyol basant-se en el “respecte”. El respecte que ha d’observar tot esclau davant la llengua del seu amo. Per això, en el Congrés de Penyes, va justificar el canvi de llengua dient que así nos entendemos todos. Just l’argument encunyat pel franquisme i abraçat avui per l’espanyolisme català, tant de dretes com d’esquerres.

Aquest és, doncs, Sandro Rosell, l’home que acusava la junta anterior de fer política catalana i que d’ençà que és al capdavant del FC Barcelona no ha parat de fer política espanyola. És l’home, en definitiva, que, declarant-se enemic dels ismes, i prohibint, per tant, la paraula barcelonisme, s’ha acabat prohibint a si mateix.

Link: Singular Digital